Tot tornant de Bali i despres de fer escala a Darwin, vaig volar cap a Alice Springs, una ciutat del tamany d'Igualada que te la particularitat de que es troba situada al bell mig d'Australia, o el que es el mateix al mig del desert o com diuen ells : "in the middle of nowhere" al mig del no res.
I us preguntareu que coi hi faig aqui, no? Doncs per veure els encants del Outback (terra amagada, desert) que en son molts i molt diversos.
Allà es va acabar la meva soledat, ja que un dia més tard van arribar, tal i com haviem quedat, la Clara i el Joan, dos catalans que tambe viuen a Gold Coast.
Aqui ens teniu al bacpacker, un amb la guia i l'altre amb el diccionari.
Tots 3 vam passar un parell de dies a Alice Springs preparant la nostra excursio pel desert, vam decidir llogar nosaltres mateixos un 4x4 i renunciar a fer una excursió organitzada, aprofitant que érem 3 el preu sortia si fa o no fa igual i evidentment la llibertat que et dona anar al teu aire no té preu.
Carretera i avall, és tota una sensació conduir per aquestes carreteres totalment rectes, asfaltades i on de tant en tant et trobes un mega tràiler que té 2,3 o fins i tot 4 vagons.
Totalment pla i un paisatge entre desèrtic i fascinant, de fet la Stuart Highway per la qual varem circular, segons la guia, és la carretera més llarga del món, ja que creua el país de dalt a baix.
Finalment al vespre arribem al Uluru, la muntanya sagrada de la comunitat aborigen.
Un cop arribes comences a veure Ulurus per tot arreu, vas coneixent coses i mica en mica la muntanya et va cridant: “vine, vine” i no negaré que et va atraient la idea, i quan decideixes finalment que hi vas el neguit és va intensificant i finalment quan t’hi estàs dirigint l’ansietat s’apodera de tu i el desitges amb molta intensitat, no cal dir doncs quan finalment hi estableixes contacte visual, es una sensació indescriptible.
Després de calmar el nostre “mono” d’Uluru ens en anem a un camping proper on pasem la nit al ras amb els nostres supersacs militars, cal dir que les mosques només hi són quan hi ha sol, almenys també van a dormir.
I evidentment, un cel impressionant a sobre nostre ens diu Bona nit.
I l’endemà comença un dia molt dur, ens llevem a les 5 del matí, si, si no m’he equivocat, ens em de llevar ni que no vulguem les mosques se’t mengen i el sol ja pica! Impressionant!
Em llevo amb una contractura a l’esquena de cavall i gairebé no puc ni respirar, segurament tinc l’esquena delicada després de tants massatges a Bali i això de dormir a terra no deu ajudar massa, sort que el Joan em fa unes fregues i més o menys em puc incorporar, però no s’han acabat les desgràcies; M’he deixat les xiruques al alberg d’Alice Springs!! A vegades sóc una mica ruc, les he estat carregant per tota Austràlia i Indonèsia sobretot per poder-les fer-les servir a les caminades que ens esperen aquests dies per aquí i Alice Springs està a 500 kms, després de cagar-me en tot amb el mal a l’esquena, entenc que no és pot fer res més i accepto que el meu calçat és limita a unes menorquines! Que hi farem.
Esmorçar i en marxa...pagar l’entrada de rigor al Parc Natural del Uluru i arribada al peu de la muntanya per acabar de veure sortir el sol. Preciós!
I per fi una bona notícia, ens pensàvem que no és podia pujar però veiem tot de persones que semblem formiguetes que és van enfilant cap a dalt, ens mirem i no cal gairebé dir res per prendre la decisió de pujar nosaltres també!
Pel camí habíem parlat del tema però avui és legal pujar, hi ha qui diu que és una falta de respecte als aborígens, que és com si pujessim a les nostres catedrals... però... M'encantaria poder escalar les catedrals! Llavors... som-hi!
Ens han advertit qué és molt perillòs, resulta que han mort 35 persones en els últims 20 anys, però... no resulta ser tant perillós, si més no podeu deduïr que tots 3 em sobreviscut!
Comença l’ascensió, és com una paret, per sort toca l’ombra, però entre la calor i les mosques de seguida és comença a suar i a patir, sobretot a patir.
De tant en tant val la pena parar-se per mirar les impressionants vistes als nostres peus, i per poder respirar una mica!
La Clara i jo patim bastant més que el Joan que puja tot fent saltirons com una cabra montesa, la primera part resulta ser la més dura, un desnivell, una calor, un mal als peus, a l'esquena... terrible!
Li agraïré tota la vida, ja que segurament no hagués pogut arribar a dalt, per sort la segona part és molt més planera amb pujadetes i baixadetes.
Realment una muntanya pintoresca i ben curiosa.
I 2 hores després.....assolim el cim!! Desastre que sóc, m'he deixat la senyera a baix!
Són 348 metres però el número enganya, us prometo que he patit i molt!
Al cim contemplant unes vistes infinites.
La baixada m'acaba de matar i fer altre cop descalç la part més dreta m'acaba de destrossar els peus per complerts, se'm van pelar els dits dels peus per dalt i les menorquines se'm clavaven com una corona d'espines.
Menys mal, he arribat a baix!! Il·luminat celestialment!
Aquesta és la foto que defineix l'expedició.
Un cop a baix i sense tenir-ne prou decidim donar la volta a l'Uluru, la gent normalment ho puja o li dona la volta pero nosaltres sóm agosarats i ho volem tot.
Fent el dominguero.
9 kilòmetres de perimetre i 4 hores de caminata.
Anar donant-li la volta, és fa llarg, llarg.
Llavors els primers símptomes de pàjara arriben al meu cos, suors fredes, deshidratació, insolació, peus de mantega...
I sota una ombra decideixo que ja no puc més! Empajarat als peus del Uluru a 42 graus, molt divertit! jaja
Cada trosset és únic i alhora atractiu.
Ja hem fet mil coses però encara són les 3 de la tarda, jo estic mig empajarat malalt, tot i així anem a veure una muntanya semblant al Uluru anomenada "Les Olgues", hi ha un trekking d'una horeta que evidentment no em vec en cor de fer, i espero al Joan i a la Clara estirat en un banc a l'ombra parlant amb les mosques.
Em vaig quedar a les portes.
Tornem al camping i allà per fi trobo un calçat d'una calitat superior a les menorquines!! Que content que estic, després el veureu.
I llavors agafa la càmera el Joan i comença l'espectacle, els dos següents vídeos no tenen pèrdua! Aquest nano es boníssim, un gran descobriment fet aqui a Australia, pels igualadins jo el defineixo com el Munku de l'Estartit i colmos de la vida, els seus tiets són amics amb els meus pares!!
Espectacle Joan 2a part!
La foto del darrer video, resulta que m'han sortit saltarins.
Encara no en tenim prou d'Uluru i anem a veure una 2a posta de sol i aquest cop ja si despedir-nos de la nostra muntanya vermella preferida.
Veiem una bonica posta de sol sobre l'objectiu de l'endema.
Panoramiques de 360 graus.
Sensacions de benestar.
A mig cami ens espera un lloc anomenat Jardi de l'Eden, on el banyet entra la mar de be.
Despres del banyet tornem per l'altre banda i acabem de donar el tomb.
Fent amics.
I us preguntareu que coi hi faig aqui, no? Doncs per veure els encants del Outback (terra amagada, desert) que en son molts i molt diversos.Allà es va acabar la meva soledat, ja que un dia més tard van arribar, tal i com haviem quedat, la Clara i el Joan, dos catalans que tambe viuen a Gold Coast.
Aqui ens teniu al bacpacker, un amb la guia i l'altre amb el diccionari.
Tots 3 vam passar un parell de dies a Alice Springs preparant la nostra excursio pel desert, vam decidir llogar nosaltres mateixos un 4x4 i renunciar a fer una excursió organitzada, aprofitant que érem 3 el preu sortia si fa o no fa igual i evidentment la llibertat que et dona anar al teu aire no té preu.
Finalment doncs, vaig conduir el 4x4 que se’ns va resistir a Fraser Island i després de comprar menjar i aigua, sobretot molta aigua perquè continuava fent un calor asfixiant, vora 42 graus i una peça molt important per anar per aquests móns es una mosquitera personal perquè abunden les anomenades mosques negres que intenten ficar-se en els teus llocs humits del cos (boca, ulls, nas, orelles,,,) són molt pesades!
Carretera i avall, és tota una sensació conduir per aquestes carreteres totalment rectes, asfaltades i on de tant en tant et trobes un mega tràiler que té 2,3 o fins i tot 4 vagons.
Totalment pla i un paisatge entre desèrtic i fascinant, de fet la Stuart Highway per la qual varem circular, segons la guia, és la carretera més llarga del món, ja que creua el país de dalt a baix.
Finalment al vespre arribem al Uluru, la muntanya sagrada de la comunitat aborigen.
Podem contemplar “in extremis” la posta de sol. Flipant!
És tracta d'una sola pedra o monòlit, la m'es gran del mon i es "rollo" iceberg, dues terceres parts de la pedra estan sota terra hi han teories que dien que es tracta d'un meteorit pero la mes acceptada actualment diu que es degut a un choc entre plaques tectoniques, el seu alt contingut en ferro li dona aquests colors que canvien en funció de la llum, desde mil taronjes, a vermells, passant per grocs i fins i tot liles.
Sincerament jo mai havia sentit a parlar del Uluru abans de decidir que vindria cap aquí, i quan el vaig conèixer i vaig veure que estava al bell mig de la illa em vaig dir per mi mateix: “Òscar, tu no serà dels que perdis el temps anant cap allà al centre a veure aquest coi de roca”.
Un cop arribes comences a veure Ulurus per tot arreu, vas coneixent coses i mica en mica la muntanya et va cridant: “vine, vine” i no negaré que et va atraient la idea, i quan decideixes finalment que hi vas el neguit és va intensificant i finalment quan t’hi estàs dirigint l’ansietat s’apodera de tu i el desitges amb molta intensitat, no cal dir doncs quan finalment hi estableixes contacte visual, es una sensació indescriptible.
Després de calmar el nostre “mono” d’Uluru ens en anem a un camping proper on pasem la nit al ras amb els nostres supersacs militars, cal dir que les mosques només hi són quan hi ha sol, almenys també van a dormir.
I evidentment, un cel impressionant a sobre nostre ens diu Bona nit.
I l’endemà comença un dia molt dur, ens llevem a les 5 del matí, si, si no m’he equivocat, ens em de llevar ni que no vulguem les mosques se’t mengen i el sol ja pica! Impressionant!
Em llevo amb una contractura a l’esquena de cavall i gairebé no puc ni respirar, segurament tinc l’esquena delicada després de tants massatges a Bali i això de dormir a terra no deu ajudar massa, sort que el Joan em fa unes fregues i més o menys em puc incorporar, però no s’han acabat les desgràcies; M’he deixat les xiruques al alberg d’Alice Springs!! A vegades sóc una mica ruc, les he estat carregant per tota Austràlia i Indonèsia sobretot per poder-les fer-les servir a les caminades que ens esperen aquests dies per aquí i Alice Springs està a 500 kms, després de cagar-me en tot amb el mal a l’esquena, entenc que no és pot fer res més i accepto que el meu calçat és limita a unes menorquines! Que hi farem.
Esmorçar i en marxa...pagar l’entrada de rigor al Parc Natural del Uluru i arribada al peu de la muntanya per acabar de veure sortir el sol. Preciós!
I per fi una bona notícia, ens pensàvem que no és podia pujar però veiem tot de persones que semblem formiguetes que és van enfilant cap a dalt, ens mirem i no cal gairebé dir res per prendre la decisió de pujar nosaltres també!
Pel camí habíem parlat del tema però avui és legal pujar, hi ha qui diu que és una falta de respecte als aborígens, que és com si pujessim a les nostres catedrals... però... M'encantaria poder escalar les catedrals! Llavors... som-hi!
Ens han advertit qué és molt perillòs, resulta que han mort 35 persones en els últims 20 anys, però... no resulta ser tant perillós, si més no podeu deduïr que tots 3 em sobreviscut!
Comença l’ascensió, és com una paret, per sort toca l’ombra, però entre la calor i les mosques de seguida és comença a suar i a patir, sobretot a patir.De tant en tant val la pena parar-se per mirar les impressionants vistes als nostres peus, i per poder respirar una mica!
La Clara i jo patim bastant més que el Joan que puja tot fent saltirons com una cabra montesa, la primera part resulta ser la més dura, un desnivell, una calor, un mal als peus, a l'esquena... terrible!
A mig camí, per sort, l'amic Joan s'apiada de mi i em cedeix molt gentilment el seu calçat ja que els meus peus és comencen a fondre per moments.
Li agraïré tota la vida, ja que segurament no hagués pogut arribar a dalt, per sort la segona part és molt més planera amb pujadetes i baixadetes.
Realment una muntanya pintoresca i ben curiosa.
I 2 hores després.....assolim el cim!! Desastre que sóc, m'he deixat la senyera a baix!
Són 348 metres però el número enganya, us prometo que he patit i molt!
Al cim contemplant unes vistes infinites.
La baixada m'acaba de matar i fer altre cop descalç la part més dreta m'acaba de destrossar els peus per complerts, se'm van pelar els dits dels peus per dalt i les menorquines se'm clavaven com una corona d'espines.
Menys mal, he arribat a baix!! Il·luminat celestialment!
Aquesta és la foto que defineix l'expedició.
Un cop a baix i sense tenir-ne prou decidim donar la volta a l'Uluru, la gent normalment ho puja o li dona la volta pero nosaltres sóm agosarats i ho volem tot.
Fent el dominguero.
Unes parets espectaculars i una calor que "no le va a la zaga". Són les 12 del migdia, quan el sol pica més. Tirant d'intel·ligència!
9 kilòmetres de perimetre i 4 hores de caminata.
Anar donant-li la volta, és fa llarg, llarg.
Llavors els primers símptomes de pàjara arriben al meu cos, suors fredes, deshidratació, insolació, peus de mantega...
I sota una ombra decideixo que ja no puc més! Empajarat als peus del Uluru a 42 graus, molt divertit! jaja
Primer de tot aclarir que el paquet de tabaco no és meu! Els companys han aprofitat per deixar els seus trastos.
M'he quedat a mitja volta, sort que ells tenen més forces que jo i em venen a rescatar amb el super 4x4!
Acabem de donar la volta i em porten a un lloc xulo que m'he deixat de veure, són uns solets!
M'he quedat a mitja volta, sort que ells tenen més forces que jo i em venen a rescatar amb el super 4x4!
Acabem de donar la volta i em porten a un lloc xulo que m'he deixat de veure, són uns solets!
Cada trosset és únic i alhora atractiu.
Ja hem fet mil coses però encara són les 3 de la tarda, jo estic mig empajarat malalt, tot i així anem a veure una muntanya semblant al Uluru anomenada "Les Olgues", hi ha un trekking d'una horeta que evidentment no em vec en cor de fer, i espero al Joan i a la Clara estirat en un banc a l'ombra parlant amb les mosques.
Em vaig quedar a les portes.
Aqui en Joan, com si fos una "azafata" mostrant-nos "Les Olgues".
Tornem al camping i allà per fi trobo un calçat d'una calitat superior a les menorquines!! Que content que estic, després el veureu.
I llavors agafa la càmera el Joan i comença l'espectacle, els dos següents vídeos no tenen pèrdua! Aquest nano es boníssim, un gran descobriment fet aqui a Australia, pels igualadins jo el defineixo com el Munku de l'Estartit i colmos de la vida, els seus tiets són amics amb els meus pares!!
Espectacle Joan 2a part!
La foto del darrer video, resulta que m'han sortit saltarins.
Encara no en tenim prou d'Uluru i anem a veure una 2a posta de sol i aquest cop ja si despedir-nos de la nostra muntanya vermella preferida.
Realment una experiència surrealista però plean d'emocions, i el patiment físic mica en mica s'anirà deteriorant però el record d'aquest dia durarà romandrà molt de temps intacte a la meva memòria.
Aquest vídeo és per frikis que vulguin veure com canvia de color la muntanya durant la posta de sol, adverteixo que dura 6 minuts.
L'endemà, altre cop carretera i som-hi, cap al nou destí... Kings Canyon.
Pel camí ens trobem indrets autènticament autèntics!
I un desert no seria desert sense camells, es veu que Australia es el pais del mon amb mes camells, fins i tot se'ls menjen.
Finalment arribem al gran cano, kings canyon, on continua una calor insuportable i evidentment sempre envoltats de les nostres ja amigues les mosques.
Sempre el soroll de les mosques rondan-te es el que sentim, i lo unic que trenca el silenci, et sembla que et tornes boig pero inevitablement t'hi acostumes.
Fem el trekking curt el primer dia, el gran cano desde la base, dema pujarem a dalt.
Descansem altre cop en un camping i agafem força per la gran volta del següent dia. Te piscina on ens refresquem i aixequem uns castells!
I un desert no seria desert sense camells, es veu que Australia es el pais del mon amb mes camells, fins i tot se'ls menjen.
Finalment arribem al gran cano, kings canyon, on continua una calor insuportable i evidentment sempre envoltats de les nostres ja amigues les mosques.
Sempre el soroll de les mosques rondan-te es el que sentim, i lo unic que trenca el silenci, et sembla que et tornes boig pero inevitablement t'hi acostumes.
Fem el trekking curt el primer dia, el gran cano desde la base, dema pujarem a dalt.
Descansem altre cop en un camping i agafem força per la gran volta del següent dia. Te piscina on ens refresquem i aixequem uns castells!
Veiem una bonica posta de sol sobre l'objectiu de l'endema.
El 2n dia ens esperen 4 hores d'una caminata espectacular!
Aqui em teniu ben content amb el meu nou calsat. (ara no tinc c trencada)
Aqui em teniu ben content amb el meu nou calsat. (ara no tinc c trencada)
Panoramiques de 360 graus.
Sensacions de benestar.
A mig cami ens espera un lloc anomenat Jardi de l'Eden, on el banyet entra la mar de be.
Despres del banyet tornem per l'altre banda i acabem de donar el tomb. Fent amics.Un cop visitades les 2 estrelles del desert (Uluru i Kings Canyon), ens queden encara un parell de dies per disfrutar del cotxe i de l'entorn i és llavors quan podem aprofitar les prestacions del gran cotxe que tenim ja que fem prop de 200 kilòmetres per una carretera sense asfaltar, verge, que ens permet sentir-nos realment perduts i afegir-li un punt d'espectacle.
Llac de cocodrils.
Tot i ser de terra, està e bon estat i assolim velocitats en torn als 100 kilómetres hores, gairebé sense creuar-nos amb ningú excepte algún animal salvatge com ara:
O arbres no tan salvatges.
Desprès d'aquesta preciosa travessia arribem a les Cordilleres Mc Donnell, que destaquen per la seva tranquilitat i pous d'aigua gelada, juntament amb tallats espectaculars, envoltats d'un entrorn d'absoluta tranquil·litat i llibertat.
Abans ens trobem un indret ben curios. Un gran forat format per l'impacte d'un meteorit de gel!!!
Però encara tenim temps fins les 3 per tornar el cotxe, i evidentment anem a veure tot el que podem i una mica mès!
Visitem un especie de llacs, rius, pous preciosos.
A la minima que podem ens posem en remull. I hi ha tanta pau que ens trobem fins i tot algun cangur salvatge!!
Gracies Clara, gracies Joan, per part meva no sera gens facil oblidar aquests dies viscuts plegats.
I no ens queda res mes que dir adeu! Tornem a Gold Coast!
Llac de cocodrils.
Tot i ser de terra, està e bon estat i assolim velocitats en torn als 100 kilómetres hores, gairebé sense creuar-nos amb ningú excepte algún animal salvatge com ara:
O arbres no tan salvatges.
Desprès d'aquesta preciosa travessia arribem a les Cordilleres Mc Donnell, que destaquen per la seva tranquilitat i pous d'aigua gelada, juntament amb tallats espectaculars, envoltats d'un entrorn d'absoluta tranquil·litat i llibertat.
Abans ens trobem un indret ben curios. Un gran forat format per l'impacte d'un meteorit de gel!!!
És ja la nostra última nit en llibertat i són tantes les ganes d'aprofitar el temps que després de caminar mitja horeta per arribar en aquesta bassa se'ns fa fosc però el Joan i jo no ens en podem estar i anem a veure que hi ha darrera les parets!
Aqui ens teniu i la Clara despedint-se de nosaltres en aquesta vida.
Tornem a les palpentes i allà al mig de la muntanya trobem un lloc una mica pla i plantem el cotxe, sopem i ens disposem a contemplar un altre d'aquells cels meravellosos i és que aquí la contaminació visual és nul·la. Brutal! ens quedem astorats i anem mirant el cel per parts movent la cadira! Quan ens cansem de contemplar el cel, ens en anem adormir amb una mica de peneta perquè ja se'ns acaba la bona vida.
Aqui ens teniu i la Clara despedint-se de nosaltres en aquesta vida.
Tornem a les palpentes i allà al mig de la muntanya trobem un lloc una mica pla i plantem el cotxe, sopem i ens disposem a contemplar un altre d'aquells cels meravellosos i és que aquí la contaminació visual és nul·la. Brutal! ens quedem astorats i anem mirant el cel per parts movent la cadira! Quan ens cansem de contemplar el cel, ens en anem adormir amb una mica de peneta perquè ja se'ns acaba la bona vida.
Però encara tenim temps fins les 3 per tornar el cotxe, i evidentment anem a veure tot el que podem i una mica mès!
Visitem un especie de llacs, rius, pous preciosos.
A la minima que podem ens posem en remull. I hi ha tanta pau que ens trobem fins i tot algun cangur salvatge!!
Tot i que l'aigua es vegui verda, estava bonissima i super neta, una mica freda i tot. Vam aprofitar per fer uns quants saltirons enfilats a les roques.
Ja sabeu que m'agrada saltar, pero sempre vigilant.
Despres de cansar-nos cap a un altre lloc semblant pero fantastic tambe. Mentrestant anavem tornant cap a Alice Springs pero veient cosetes.
Finalment l'ultima visita era un tallat a la muntanya molt bestia.
Gracies Clara, gracies Joan, per part meva no sera gens facil oblidar aquests dies viscuts plegats.
I no ens queda res mes que dir adeu! Tornem a Gold Coast!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada