Només entrar ens van preguntar si volíem donar de menjar als lloros i als 5 minuts d’entrar aquesta era la meva cara. Va ser divertit, no tant per uns dels metges que se li van cagar a la cara, pobret.
Més endavant vam poder contemplar els famosos coales, tal com tenia entès ben dòcils i dormilegues. Et podies tirar una foto amb ells a les mans però te la tiraven els del parc per no se quants dòlars, així que no ens la vam fer, ja tindrem ocasió més endavant, suposo.
Vam anar avançant contemplant diferents espècies, bàsicament autòctons, així com, ocells varis, eriçons, diable de Tasmania, i altres bèsties que no havia vist en la meva vida, i finalment ens vam deixar pel final els cocodrils, n’hi havia un de 5 metres realment espectacular.
Per acabar vam anar cap al lloc dels cangurs, evidentment havia d’arribar el dia en que em creués amb aquest animaló, un 50 per cent de la gent que els hi deia que vindria a Austràlia, em comentava: “Vigila amb els cangurs” o “Amb els cangurs!” o bé “a caçar cangurs?” o “Ja em portaràs un cangur!”, per tant, és el tòpic per excel·lència d’aquest continent i la veritat sigui dita, a mi també em feia especialment gràcia conèixer-los.
I l’experiència no em va decepcionar, ans el contrari, era tota una zona per a ells, més o menys com mig camp de futbol i compartien territori amb els estruços, els vaig trobar bastant més petitons del que m’imaginava, i són tope de carinyosos, es deixen tocar, abraçar, els pots donar de menjar, tirar-te fotos amb ells...
Em van caure molt bé, a més estàvem sols amb 30 o 40 exemplars i vam passar mitja horeta que realment se’m va fer curtíssima. Segurament els tornaré a visitar.
