Capitol 17; Cursa de postals.

Avui m'he despertat de bon humor i generos i he pensat que estaria be fer una cursa de postals, a veure quina es la mes rapida de totes.

Qui vulgui que li envii una postal nomes m'ha d'enviar un mail amb la seva adreça complerta, i complerta vol dir complerta, nom, carrer, pis, porta, ciutat, provincia, codi postal i pais! jeje

He anat recopilant postals i a tots els que m'ho enviin prometo enviar-vos-en una, ok?

Papa i Mama i Avi no cal que m'envieu l'adresa que son les uniques que em se!

Una altra condicio per participar es que em feu saber el dia que us arribi la postal, si es que arriba!

S'acceptaran totes les peticions fetes durant el mes d'Abril, ok? Es a dir feu-m'ho saber abans del 30 d'Abril!

Qui no tingui el meu mail el pot trobar al meu perfil en aquest mateix blog.

Una abraçada.

Maig del 2009 des de Tasmania.

Aqui és la prova de que les vaig tirar!

Capítol 16; "Libre cómo un pájaro"

Així em sento ara, sense haver d’anar a classe i, finalment tinc 3 mesos per anar on vulgui i fer el que em vingui de gust, és una grata sensació.

Tinc Austràlia als meus peus i 3 mesos per davant, així que sense perdre més temps ja m’he comprat un vol per anar a Sydney per avui mateix i després tinc un itinerari pensat però ja us l’aniré descobrint mica en mica perquè tampoc no tinc res del tot tancat ni decidit.

M’he proposat voltar sense parar i seran uns quants mesos fent el nòmada, si a algun lloc m’hi trobo bé no descarto quedar-m’hi una colla de dies, però en cap cas passaré més de 15 dies en un mateix lloc.

És a dir que ja us puc dir que al proper lloc on pararé quiet serà a Igualada, per tant, això també vol dir que s’acaben els capítols i que a partir d’ara només veureu “pululants”.

He resolt el tema de l’equipatge enviant per vaixell gran part dels quilos i quilos que portava a sobre, ja que per moure’m, em serà molt més còmode anar alliberat de pes.

Juntament amb en David enviem un metre cúbic d’equipatge pagant 120 euros per cap però traient-nos un gran pes de sobre i mai més ben dit.

Aquest gran viatge el faré tot solet però durant aquest temps he fet diferent contactes i segurament m’aniré trobant amb algun d’ells durant el trajecte.
A més a més de gent en coneixeré tot sovint i no patiu que faré bondat i vigilaré, d’acord?

Capítol 15; Va de visats

La gran majoria de països europeus tenen un visat anomenat “Working holiday Visa” és la ostia, ja que poden treballar o viatjar durant un any sense haver de donar explicacions a ningú i fins i tot el poden prorrogar un any més, en canvi, nosaltres sóm més desgraciadets i em de venir a estudiar o bé esponsoritzats si t’hi vols estar més de 3 mesos.

És veu que fa uns anys que estem pendent de que a Espanya ens donin aquest visat, però la solució no acaba d’arribar, entre nosaltres comentem que segur que l’aproven quan tornem però de totes maneres ja seria un avenç pels que vulguin venir en un futur per aquestes terres ja que actualment estem en clar desavantatge respecte a la gran majoria d’europeus.

M’imagino que hi ha interessos darrere de tot això, ja que el fet de no tenir aquest visat permet a empreses i agències enriquir-se de valent tot venent cursos de tots tamanys, aprofitant-se d’això.

Per altra banda és curós veure com en els “tours” europeus que fan les agències de viatge australianes en cap d’elles passen pel nostre territori.

Ànims ZP que tu pots!

Al cancel·lar el meu curs la mateixa secretaria de l’escola em va dir que tenia 28 dies per abandonar el país i tot espantat vaig anar a inmigració a demanar explicacions, després de demanar-me tot de cartes de l’escola i després de 2 visites, em van renyar, deien que havia enganyat al país perquè el meu deure era assistir al 80% de les classes, vaig ficar cara de pena i llavors em van demanar que els escrivís una redacció explicant perquè no havia anat a classe i perquè volia un visat de turista de 3 mesos.

Entre el google translate i jo mateix vam fer la següent redacció;

19/03/2008

Dear;

I’m a physical education teacher in my country and I decided a few months ago to have a different experience and improve my skills in the sport’s world.

Then I was enrolled in the Wing Chun Academy, for study martial arts because I though could be a good knowledge for my curriculum.

In the beginner it was hard because I was difficulties with my English which was not very good but I tried to encourage to move forward with the course.

But really was not what I expected, Slowly, I was unmotivated and failing to attend class, besides, I began to study English by myself and I did review of the Cambridge First Certificate exam.

Despite all attended class on occasion and even discussed with me the success of the grade 2 of kung fu. But I really did not feel that the course helped me in my future, although the school and teachers worked very well.

So I decided to cancel my course. I know I should have it before but I did not know exactly how could do it. I agree that I have not met the rules for my visa.

But I would like to have the tourist visa for three months to end of visiting this beautiful country that is Australia, I would like to visit big cities, Sydney and Melbourne then go to Darwin and then climb down the west coast to Perth and finally visit Tasmania and there I would go to New Zealand. I want to take advantage that I'm on the other side of the world and I couldn’t visit all these beautiful places in 28 days.
I need more time for do it. I would also pardon for having violated the rules of my visa. Thank you very much for everything.

Yours sincerely,



Llavors em van dir que era molt afortunat que em concedien el visat de 3 mesos de turista però que com a màxim el 17 de juny fotés el camp i no els vingués amb històries.
Estan ben sonats aquesta gent.

Capítol 14; Surfers Paradise

Evidentment la meva casa australiana és mereixia un capítol, ja que no he estat tant temps, ni estaré tant de temps en un lloc com aquí a Gold Coast i més concretament Surfers Paradise, i una bona manera de mostrar-vos aquesta ciutat és des de l’aire, però no us penseu que he llogat un helicòpter ni he saltat amb paracaigudes, senzillament he pujat a l’edifici exclusivament residencial més alt del món, que per casualitat el tenim per aquí, el nom de pila es curt, Q1, és aquest.

De pas us presento a la familia en moviment, Jose, Clara, Flor i David encara que falta gent.

La veritat és que les fotografies i els vídeos ho expliquen molt millor del que pugui fer jo, així que ja callo.

Volta de 360 graus al Q1

Això de Surfers Paradise, segurament per a molts és la ciutat més lletja de tota Austràlia, i direu, “Que coi fas a la ciutat més lletja?” i jo us respondre; “Mira, és a on em van enviar” jaja
Amb el pas dels mesos i setmanes l’hi agafes carinyo i positiu com sóc jo, la veritat és que de pegues n’hi trobo poques.
És com una espècie de Benidorm o un Lloret de Mar multiplicat per 10, és el destí preferit pels Australians que és volen emborratxar, és el centre del turisme anomenat de baixa qualitat i diria que per aquí som més estrangers que no pas autòctons.
Em va fer gràcia el que deia la meva guia, deia literalment que si Surfers Paradise fos una persona aquesta seria Paris Hilton, altres la defineixen com Las Vegas australianes ple de llums de neó, limusines, casinos...

A mi m’agrada que tingui platja i la veritat és que des de que estic aquí (5 mesos) he viscut com en una espècie d’estiu permanent, temperatures suaus entre 25 i 30 graus i això si, tot sovint i plou bastant.

Aquí us deixo un vídeo perquè veieu el lloc on he fet la gran majoria de barbacoes aquests mesos, i aprofito per explicar aquest concepte que m’ha sorprès molt gratament, et trobes amb tota la tropa que tu vols, és com una substitució de tots els soparets que fem nosaltres en restaurants doncs ells ho fan així, un compra per tots després li dones 4 o 5 dòlars (2-3 euros!) i sopes i veus en bona companyia. Simplement genial!

Capítol 13; Wing Chun Academy

Tenia ganes d’explicar-vos coses de la meva Acadèmia d’Arts Marcials i ara ha arribat el moment;
És el curs que vaig haver de fer perquè em deixin entrar al país, perquè resulta que són del paladar fi aquests australians i un no hi pot entrar a viatjar per un any, però això dels visats ja ho explicaré en un altre capítol.

Total, que un ja llunyà 20 d’Octubre del 2008, l’Òscar tot content va treure el cap a la que seria la seva escola en el proper any, només arribar és va trobar una gran sala en la qual hi havia unes 40 persones totalment uniformades i ben posades dretes i realitzant tot de moviments estranys perfectament sincronitzats els uns amb els altres.

Segurament la meva cara era un poema, em vaig quedar tot astorat i perplex, i preguntant-me perquè coi havia anat a parar allà.
“Em trencaran la cara en 5 minuts”- vaig pensar.
Després d’una sessió teòrica d’introducció en la que no vaig entendre pràcticament res me’n vaig anar tot confós cap a casa.

Mica en mica, dia a dia em vaig anar situant, i entenent el funcionament, resulta que havia d’anar 20 hores per setmana però podria triar l’horari, és a dir fer-lo al meu gust.

Els dimarts al matí, era obligatori anar a classe ja que era teòrica, i les altres eren pràctiques.

Després de començar força motivat donant patades a tort i a dret, aprenent diferent tècniques d’autodefensa i assistint regularment a les classes.
Aprofito per mostrar-vos l’escola;



En cap moment, vaig veure perillar el meu físic i si alguna cosa ens remarcaven els mestres és que la violència és l’últim que s’ha d’utilitzar, només quan ja no hi ha cap altra alternativa, però que si algun dia et volen picar i apretes a córrer i no t’atrapen... has guanyat el combat!
Per part meva, continuo sent tant pacífic com fins ara, ok?
Després dels dos primers mesos, és quan vaig tenir 4 setmanetes de vacances, tot i que finalment jo vaig fer alguns dies més i el segon trimestre ja no va ser el mateix, la meva motivació envers les Arts marcials, el kung fu, el Wing Chun va anar decreixent i amb ella la meva assistència a classe, tot i així a finals de Gener em vaig examinar amb èxit del grau 2 i em van donar aquesta emblema i el corresponent diploma.




Però el meu nivell d’assistència va anar baixant i baixant i un bon dia vaig rebre una carta amenaçant-me amb la meva extradició del país, perquè representa que aquests australians em deixen estar aquí perquè estic estudiant i això vol dir que haig de tenir una assistència mínima del 80%, quan la meva era en aquells moments del 30%, estàn ben sonats aquesta gent.
Aquella carta, en comptes de donar-me ànims em va acabar de tirar per terra la meva entrega al món de “Son Gokus i Crilins” i no m’han tornat a veure per allà, he dedicat aquests dies a dormir, descansar, jugar a tennis, anar a la platgeta i sobretot, sobretot practicar l’anglès, tant de dia com de nit, a totes hores he intentat xerrar i escoltar en aquest encara, tot i que cada cop menys, estrany idioma.

Ara, però, s’ha acabat, finalment, he anat a l’acadèmia a cancel·lar el curs, ja que tenia 6 mesos pagats però 12 de matriculats, però no vull pagar els següents 6, així que he decidit donar-me de baixa.

Aquí s’ha acabat la meva experiència en aquest món, en el que com a tot arreu hi ha molt “frikie” però sincerament no tinc cap queixa, els companys molt bé, molt asiàtic i els mestres també molt bé, però, ja n’he tingut prou, evidentment, m’ha anat bé per fer una mica d’exercici, i esperem que mai hagi d’aplicar el que m’han ensenyat!

Aquí un vídeo ben divertit practicant la forma del Wing Chun, penseu que només és la part A a més a més hi ha part B i C i cada abans de quedar classe tots plegats fèiem això, representa que tots els moviments del kung fu estan englobats dins aquesta forma.
Serveix per preparar-te mentalment abans de la classe.
Apa, rieu un ratet!

Capítol 12; Tornada a "casa".

Evidentment em refereixo a la meva casa australiana, i es que desprès de voltar durant unes 5 setmanes també em venia de gust una mica de tranquil·litat, tant fer el nòmada també cansa i és troba a faltar una mica de sedentarisme.

M’esperen almenys 3 mesos per aquí, amb les arts marcials, la platgeta i tota la tropa, la que ens autodefinim com la família, ja que ens estimem molt i no ens em pogut triar, som els que ens em trobat però ens ajudem i ens donem suport moral en el moment que algú ho necessita.

En aquests mesos m’he proposat descansar, gaudir de l’estiu, de la platja, donar unes patadetes i cops de puny a l’escola i també fer algo de surf i prioritat màxima fotre una mica de canya a l’anglès, ja que els dies van passant i la millora sincerament, és bastant més lenta del que m’havia imaginat a priori.

Durant aquest viatge he vist complerts gran part dels meus objectius i tot i que tot plegat ja tenia sentit per a mi, aquestes setmanes no han fet més que confirmar que he fet molt bé de decidir viure aquesta experiència, i es que han estat 5 setmanes intenses de debò on m’ha caigut la baba a tort i a dret.

I tot que he estat i estic molt content d’estar aquí també em ve de gust dir que segueixo pensant tal i com vaig marxar, no em quedaré pas a viure aquí per sempre, d’acord?
Cal considerar-nos també molt privilegiats de viure on vivim.

Per altra banda la meva economia també està patint la crisi mundial i, evidentment, només fa que baixar i baixar, hi ha diferents solucions per intentar-ho solucionar ja aniré veient quina mesura prenc però començaré per estrenyem el cinturó.

I es que quan voltes només fas que gastar i gastar i el problema més important és que no ingresses. De moment treballar, però, em fa molta mandra, ja he treballat molt dur per poder venir i no està en principi en els meus plans.

Pululant V (Outback, Uluru, Kings Canyon)

Viatge realitzat entre el 17 i el 24 de Gener del 2009.

Tot tornant de Bali i despres de fer escala a Darwin, vaig volar cap a Alice Springs, una ciutat del tamany d'Igualada que te la particularitat de que es troba situada al bell mig d'Australia, o el que es el mateix al mig del desert o com diuen ells : "in the middle of nowhere" al mig del no res.

I us preguntareu que coi hi faig aqui, no? Doncs per veure els encants del Outback (terra amagada, desert) que en son molts i molt diversos.

Allà es va acabar la meva soledat, ja que un dia més tard van arribar, tal i com haviem quedat, la Clara i el Joan, dos catalans que tambe viuen a Gold Coast.

Aqui ens teniu al bacpacker, un amb la guia i l'altre amb el diccionari.



Tots 3 vam passar un parell de dies a Alice Springs preparant la nostra excursio pel desert, vam decidir llogar nosaltres mateixos un 4x4 i renunciar a fer una excursió organitzada, aprofitant que érem 3 el preu sortia si fa o no fa igual i evidentment la llibertat que et dona anar al teu aire no té preu.

Finalment doncs, vaig conduir el 4x4 que se’ns va resistir a Fraser Island i després de comprar menjar i aigua, sobretot molta aigua perquè continuava fent un calor asfixiant, vora 42 graus i una peça molt important per anar per aquests móns es una mosquitera personal perquè abunden les anomenades mosques negres que intenten ficar-se en els teus llocs humits del cos (boca, ulls, nas, orelles,,,) són molt pesades!

Carretera i avall, és tota una sensació conduir per aquestes carreteres totalment rectes, asfaltades i on de tant en tant et trobes un mega tràiler que té 2,3 o fins i tot 4 vagons.
Totalment pla i un paisatge entre desèrtic i fascinant, de fet la Stuart Highway per la qual varem circular, segons la guia, és la carretera més llarga del món, ja que creua el país de dalt a baix.



Finalment al vespre arribem al Uluru, la muntanya sagrada de la comunitat aborigen.

Podem contemplar “in extremis” la posta de sol. Flipant!

És tracta d'una sola pedra o monòlit, la m'es gran del mon i es "rollo" iceberg, dues terceres parts de la pedra estan sota terra hi han teories que dien que es tracta d'un meteorit pero la mes acceptada actualment diu que es degut a un choc entre plaques tectoniques, el seu alt contingut en ferro li dona aquests colors que canvien en funció de la llum, desde mil taronjes, a vermells, passant per grocs i fins i tot liles.

Sincerament jo mai havia sentit a parlar del Uluru abans de decidir que vindria cap aquí, i quan el vaig conèixer i vaig veure que estava al bell mig de la illa em vaig dir per mi mateix: “Òscar, tu no serà dels que perdis el temps anant cap allà al centre a veure aquest coi de roca”.

Un cop arribes comences a veure Ulurus per tot arreu, vas coneixent coses i mica en mica la muntanya et va cridant: “vine, vine” i no negaré que et va atraient la idea, i quan decideixes finalment que hi vas el neguit és va intensificant i finalment quan t’hi estàs dirigint l’ansietat s’apodera de tu i el desitges amb molta intensitat, no cal dir doncs quan finalment hi estableixes contacte visual, es una sensació indescriptible.

Després de calmar el nostre “mono” d’Uluru ens en anem a un camping proper on pasem la nit al ras amb els nostres supersacs militars, cal dir que les mosques només hi són quan hi ha sol, almenys també van a dormir.

I evidentment, un cel impressionant a sobre nostre ens diu Bona nit.

I l’endemà comença un dia molt dur, ens llevem a les 5 del matí, si, si no m’he equivocat, ens em de llevar ni que no vulguem les mosques se’t mengen i el sol ja pica! Impressionant!
Em llevo amb una contractura a l’esquena de cavall i gairebé no puc ni respirar, segurament tinc l’esquena delicada després de tants massatges a Bali i això de dormir a terra no deu ajudar massa, sort que el Joan em fa unes fregues i més o menys em puc incorporar, però no s’han acabat les desgràcies; M’he deixat les xiruques al alberg d’Alice Springs!! A vegades sóc una mica ruc, les he estat carregant per tota Austràlia i Indonèsia sobretot per poder-les fer-les servir a les caminades que ens esperen aquests dies per aquí i Alice Springs està a 500 kms, després de cagar-me en tot amb el mal a l’esquena, entenc que no és pot fer res més i accepto que el meu calçat és limita a unes menorquines! Que hi farem.
Esmorçar i en marxa...pagar l’entrada de rigor al Parc Natural del Uluru i arribada al peu de la muntanya per acabar de veure sortir el sol. Preciós!



I per fi una bona notícia, ens pensàvem que no és podia pujar però veiem tot de persones que semblem formiguetes que és van enfilant cap a dalt, ens mirem i no cal gairebé dir res per prendre la decisió de pujar nosaltres també!



Pel camí habíem parlat del tema però avui és legal pujar, hi ha qui diu que és una falta de respecte als aborígens, que és com si pujessim a les nostres catedrals... però... M'encantaria poder escalar les catedrals! Llavors... som-hi!







Ens han advertit qué és molt perillòs, resulta que han mort 35 persones en els últims 20 anys, però... no resulta ser tant perillós, si més no podeu deduïr que tots 3 em sobreviscut!

Comença l’ascensió, és com una paret, per sort toca l’ombra, però entre la calor i les mosques de seguida és comença a suar i a patir, sobretot a patir.




De tant en tant val la pena parar-se per mirar les impressionants vistes als nostres peus, i per poder respirar una mica!

La Clara i jo patim bastant més que el Joan que puja tot fent saltirons com una cabra montesa, la primera part resulta ser la més dura, un desnivell, una calor, un mal als peus, a l'esquena... terrible!

A mig camí, per sort, l'amic Joan s'apiada de mi i em cedeix molt gentilment el seu calçat ja que els meus peus és comencen a fondre per moments.

Li agraïré tota la vida, ja que segurament no hagués pogut arribar a dalt, per sort la segona part és molt més planera amb pujadetes i baixadetes.



Realment una muntanya pintoresca i ben curiosa.


I 2 hores després.....assolim el cim!! Desastre que sóc, m'he deixat la senyera a baix!


Són 348 metres però el número enganya, us prometo que he patit i molt!

Al cim contemplant unes vistes infinites.



La baixada m'acaba de matar i fer altre cop descalç la part més dreta m'acaba de destrossar els peus per complerts, se'm van pelar els dits dels peus per dalt i les menorquines se'm clavaven com una corona d'espines.

Menys mal, he arribat a baix!! Il·luminat celestialment!


Aquesta és la foto que defineix l'expedició.



Un cop a baix i sense tenir-ne prou decidim donar la volta a l'Uluru, la gent normalment ho puja o li dona la volta pero nosaltres sóm agosarats i ho volem tot.


Fent el dominguero.

Unes parets espectaculars i una calor que "no le va a la zaga". Són les 12 del migdia, quan el sol pica més. Tirant d'intel·ligència!

9 kilòmetres de perimetre i 4 hores de caminata.



Anar donant-li la volta, és fa llarg, llarg.

Llavors els primers símptomes de pàjara arriben al meu cos, suors fredes, deshidratació, insolació, peus de mantega...



I sota una ombra decideixo que ja no puc més! Empajarat als peus del Uluru a 42 graus, molt divertit! jaja

Primer de tot aclarir que el paquet de tabaco no és meu! Els companys han aprofitat per deixar els seus trastos.

M'he quedat a mitja volta, sort que ells tenen més forces que jo i em venen a rescatar amb el super 4x4!




Acabem de donar la volta i em porten a un lloc xulo que m'he deixat de veure, són uns solets!

Cada trosset és únic i alhora atractiu.




Ja hem fet mil coses però encara són les 3 de la tarda, jo estic mig empajarat malalt, tot i així anem a veure una muntanya semblant al Uluru anomenada "Les Olgues", hi ha un trekking d'una horeta que evidentment no em vec en cor de fer, i espero al Joan i a la Clara estirat en un banc a l'ombra parlant amb les mosques.



Em vaig quedar a les portes.

Aqui en Joan, com si fos una "azafata" mostrant-nos "Les Olgues".

Tornem al camping i allà per fi trobo un calçat d'una calitat superior a les menorquines!! Que content que estic, després el veureu.

I llavors agafa la càmera el Joan i comença l'espectacle, els dos següents vídeos no tenen pèrdua! Aquest nano es boníssim, un gran descobriment fet aqui a Australia, pels igualadins jo el defineixo com el Munku de l'Estartit i colmos de la vida, els seus tiets són amics amb els meus pares!!



Espectacle Joan 2a part!



La foto del darrer video, resulta que m'han sortit saltarins.

Encara no en tenim prou d'Uluru i anem a veure una 2a posta de sol i aquest cop ja si despedir-nos de la nostra muntanya vermella preferida.

Realment una experiència surrealista però plean d'emocions, i el patiment físic mica en mica s'anirà deteriorant però el record d'aquest dia durarà romandrà molt de temps intacte a la meva memòria.

Aquest vídeo és per frikis que vulguin veure com canvia de color la muntanya durant la posta de sol, adverteixo que dura 6 minuts.

L'endemà, altre cop carretera i som-hi, cap al nou destí... Kings Canyon.

Pel camí ens trobem indrets autènticament autèntics!




I un desert no seria desert sense camells, es veu que Australia es el pais del mon amb mes camells, fins i tot se'ls menjen.


Finalment arribem al gran cano, kings canyon, on continua una calor insuportable i evidentment sempre envoltats de les nostres ja amigues les mosques.
Sempre el soroll de les mosques rondan-te es el que sentim, i lo unic que trenca el silenci, et sembla que et tornes boig pero inevitablement t'hi acostumes.
Fem el trekking curt el primer dia, el gran cano desde la base, dema pujarem a dalt.




Descansem altre cop en un camping i agafem força per la gran volta del següent dia. Te piscina on ens refresquem i aixequem uns castells!

Veiem una bonica posta de sol sobre l'objectiu de l'endema.

El 2n dia ens esperen 4 hores d'una caminata espectacular!
Aqui em teniu ben content amb el meu nou calsat. (ara no tinc c trencada)

Panoramiques de 360 graus.








Sensacions de benestar.



A mig cami ens espera un lloc anomenat Jardi de l'Eden, on el banyet entra la mar de be.


Despres del banyet tornem per l'altre banda i acabem de donar el tomb.

Fent amics.

Un cop visitades les 2 estrelles del desert (Uluru i Kings Canyon), ens queden encara un parell de dies per disfrutar del cotxe i de l'entorn i és llavors quan podem aprofitar les prestacions del gran cotxe que tenim ja que fem prop de 200 kilòmetres per una carretera sense asfaltar, verge, que ens permet sentir-nos realment perduts i afegir-li un punt d'espectacle.




Llac de cocodrils.

Tot i ser de terra, està e bon estat i assolim velocitats en torn als 100 kilómetres hores, gairebé sense creuar-nos amb ningú excepte algún animal salvatge com ara:

O arbres no tan salvatges.



Desprès d'aquesta preciosa travessia arribem a les Cordilleres Mc Donnell, que destaquen per la seva tranquilitat i pous d'aigua gelada, juntament amb tallats espectaculars, envoltats d'un entrorn d'absoluta tranquil·litat i llibertat.

Abans ens trobem un indret ben curios. Un gran forat format per l'impacte d'un meteorit de gel!!!

És ja la nostra última nit en llibertat i són tantes les ganes d'aprofitar el temps que després de caminar mitja horeta per arribar en aquesta bassa se'ns fa fosc però el Joan i jo no ens en podem estar i anem a veure que hi ha darrera les parets!


Aqui ens teniu i la Clara despedint-se de nosaltres en aquesta vida.





Tornem a les palpentes i allà al mig de la muntanya trobem un lloc una mica pla i plantem el cotxe, sopem i ens disposem a contemplar un altre d'aquells cels meravellosos i és que aquí la contaminació visual és nul·la. Brutal! ens quedem astorats i anem mirant el cel per parts movent la cadira! Quan ens cansem de contemplar el cel, ens en anem adormir amb una mica de peneta perquè ja se'ns acaba la bona vida.

Però encara tenim temps fins les 3 per tornar el cotxe, i evidentment anem a veure tot el que podem i una mica mès!

Visitem un especie de llacs, rius, pous preciosos.


A la minima que podem ens posem en remull. I hi ha tanta pau que ens trobem fins i tot algun cangur salvatge!!

Tot i que l'aigua es vegui verda, estava bonissima i super neta, una mica freda i tot. Vam aprofitar per fer uns quants saltirons enfilats a les roques.
Ja sabeu que m'agrada saltar, pero sempre vigilant.

Despres de cansar-nos cap a un altre lloc semblant pero fantastic tambe. Mentrestant anavem tornant cap a Alice Springs pero veient cosetes.

Finalment l'ultima visita era un tallat a la muntanya molt bestia.

I fins aqui la excursioneta, ultima nit a Alice Springs, encara assimilant un munt de coses i es que ha estat una setmaneta super intensa on em viscut un munt de coses i sempre molt ben acompanyats ja que em format un molt bon equip.
Gracies Clara, gracies Joan, per part meva no sera gens facil oblidar aquests dies viscuts plegats.

I no ens queda res mes que dir adeu! Tornem a Gold Coast!