Capítol 9; Fent el pardillu

L’altre dia mentre em tallava les ungles per segon cop des de que sóc aquí, em vaig adonar que ja feia mes d’un mes que estic per aquesta terra!

El temps a vegades em passa molt ràpid, sembla que vaig marxar fa 10 dies, però tot sovint, entro com en una contradicció i sembla que ja porti 4 mesos.

Imagino que encara estic desubicat, vivint com en una espècie de somni perpetu.
Però no hi ha dubte que la cosa que més he fet des de que vaig arribar és el pardillu! Jeje

Normal, no havia vingut mai per aquests pobles, i tot i que he fet moltes hores d’Anglès ja ve sigui a l’escola, institut o a classes amb la Margaret, és que no en tinc massa idea.

Em semblava que en tenia alguna idea, però la realitat es que no, que no en tinc ni idea. Ja ho sabia que em costaria, però no em pensava pas que no entendria ni una paraula de les que xerren aquesta gent. Sembla que vagin amb la 5a marxa sempre, i tot que demano que em repeteixin les coses 2 o 3 cops, a la 3a desisteixo i els hi dic: “Si, si!”i penso: “El que tu diguis!”

Foto 1; Fent veure que entenc el que em diuen. (Falta el moviment d'assentiment amb el cap).



I tot i que tenia entès que el 90% de la comunicació es no verbal, durant aquests dies aquest percentatge per mi ha baixat bastant.

Peró no desisteixo ni em desanimo, ningú va dir que seria fàcil, hi fico molta il·lusió (tot i que no n’hi ha prou amb il·lusió). Continuo fent lliçons del meu llibre (ja n’he fet la meitat). Intento mantenir converses amb anglès, que amb el pas dels minuts deixen de ser converses per començar a ser monòlegs (evidentment el meu paper es el d’oient), però penso que no està malament del tot per millorar el meu listening!

El idioma també ha donat peu a malentesos del tipus:

1.- Aquí “tomato sauce” no vol dir pas salsa de tomàquet, sinó ketchup! Ho vaig aprendre desprès d’haver-me ficat un pot sencer de ketchup al sofregit de la carn picada per fer spaghettis. Un cop el vaig tastar ja vaig veure que m’havia equivocat però per orgull m’ho vaig menjar. Dos dies de mal de panxa almenys em van servir per aprendre aquest coi de paraula.
2.- Les peripècies amb busos son innumerables i diverses, agafar busos equivocats, anant a parar a llocs desconeguts, no fer anar la targeta del bus correctament (s’ha de marcar al pujar i al baixar), i un llarg etcètera
3.- Qualsevol mini gestió que a Igualada serien 5 minuts es converteix en una odisea, per fer-me el número de telèfon potser vaig estar una hora, i encara ara no se com treure el coi de bústia de veu, per obrir-me un número de compte al banc una altra hora i encara no se ben bé quines opcions vaig triar, però tinc els diners allà i els puc treure quan vull...
4.- Sense anar més lluny aquest cap de setmana havíem d’anar a jugar a golf amb els del curs d’arts marcials, després de llevar-me a les 5 (perquè havíem quedat per començar a les 7!), no vaig ser capaç de trobar el camp, bé, de fet en vaig trobar 3 de camps, però no al que havíem quedat, finalment em vaig donar per vençut i vaig jugar jo solet!

Tot i així, en general aquí la gent estan força acostumats a tractar amb estrangers (sobretot aquí a Gold Coast) i a favor seu cal dir que tenen força paciència i són educats.

Així està la cosa!

Evidentment que es normal que em passin aquestes coses perquè, ho sóc de “novato” però mica en mica intentaré que em passin més de tant en tant.